Aparell Digestiu
La missió de l’aparell digestiu consisteix a proporcionar nutrients a totes les cèl•lules del nostre cos.
Per dur a terme aquesta funció primer ha de realitzar la descomposició física i química dels aliments en components elementals, i després ha de procedir a fer-ne l’absorció a través dels intestins i finalment eliminar els materials de rebuig que ja no li serveixin.
El procés de la digestió comença quan el menjar entra per la boca i acaba amb l’eliminació dels residus en forma de femta a través de l’anus. Durant aquest procés l’aliment es va desplaçant i barrejant amb les diferents secrecions del tub digestiu gràcies a unes contraccions musculars anomenades moviments peristàltics, que es produeixen al llarg del mateix tub.
Aparell Digestiu
La missió de l’aparell digestiu consisteix a proporcionar nutrients a totes les cèl•lules del nostre cos.
Per dur a terme aquesta funció primer ha de realitzar la descomposició física i química dels aliments en components elementals, i després ha de procedir a fer-ne l’absorció a través dels intestins i finalment eliminar els materials de rebuig que ja no li serveixin.
El procés de la digestió comença quan el menjar entra per la boca i acaba amb l’eliminació dels residus en forma de femta a través de l’anus. Durant aquest procés l’aliment es va desplaçant i barrejant amb les diferents secrecions del tub digestiu gràcies a unes contraccions musculars anomenades moviments peristàltics, que es produeixen al llarg del mateix tub.
Per poder fer correctament la seva funció l’aparell digestiu necessita el tub digestiu i unes estructures digestives que hi són associades.
El tub digestiu és compost per: la boca, la faringe, l’esòfag, l’estómac, l’intestí prim, l’apèndix, l’intestí gros, el recte i l’anus.
Les estructures digestives associades al tub digestiu són les glàndules salivals, el pàncrees, el fetge i la vesícula biliar, cadascuna amb una funció específica.
Cavitat que s’obre a la part anterior i inferior de la cara, per on entren els aliments a l’aparell digestiu.
S’hi allotgen la llengua i les dents, aboquen el seu contingut les glàndules salivals, i té lloc la masticació i salivació dels aliments, fins que es forma el bol alimentari, que en facilita la deglució.
La faringe (gola) és un canal per on passa l’aire i l’aliment deglutit perquè sigui conduït fins a l’esòfag.
Es comunica per la part anterior amb la boca, i per la part posterior amb la gola, de la qual la separa l’epiglotis i l’esòfag, on aboca el bol alimentari.
Tub muscular de paret gruixuda d’aproximadament 30-35 centímetres de longitud, que recull el bol alimentari de la faringe i se l’emporta fins a l’estómac per mitjà d’una sèrie de moviments peristàltics.
Dilatació del tub digestiu que es comunica amb l’esòfag a través d’un esfínter anomenat càrdies, i amb el duodè a través del pílor.
A l’estómac hi ha diferents tipus de cèl·lules que participen en la secreció del suc gàstric.
També en aquesta part del tub digestiu, i gràcies a la seva motilitat, es facilita la trituració dels aliments sòlids i el buidament cap al duodè.
Comença a l’esfínter pilòric, a la sortida de l’estómac, i acaba en el cec, una regió en forma de bossa que és l’inici de l’intestí gros. Fa de 6 a 8 metres de llarg.
Està constituït per tres trams: el duodè, el jejú i l’ili, els quals produeixen enzims digestius i contribueixen a la descomposició i absorció dels aliments.
Quan l’aliment digerit (quim) arriba a l’intestí gros, la majoria dels nutrients ja s’han absorbit. La funció més important del còlon és convertir el quim en femta per ser excretada. Durant aquest procés el còlon absorbeix aigua del quim i canvia el seu estat de líquid a sòlid.
Aquest conducte mesura al voltant d’1,50 metres de llarg i està constituït pels trams següents: Cec, còlon ascendent, transvers i descendent; sigma, recte i anus
• El cec: Dipòsit a manera de sac situat sota la vàlvula ileocecal i on s’allotja l’apèndix.
• Recte: És la secció final de l’intestí gros i fa uns 12 centímetres de llarg. Tram final de l’intestí gros on s’acumula la femta abans de la defecació.
• Anus: Per sota del recte hi ha el canal anal, d’uns quatre centímetres de longitud. A les parets del canal anal hi ha dues capes musculars concèntriques anomenades esfínters intern i extern, que actuen com a vàlvules i que es relaxen durant la defecació per expulsar a l’exterior la femta fecal.
• La paret del tub digestiu: Està constituïda per diferents capes. De dins a fora, tenim la capa mucosa, que està en contacte directe amb el bol alimentari, la submucosa, la muscular i la serosa, exceptuant l’esòfag, on no està present aquesta última capa.
La funció de les glàndules salivals consisteix a produir la saliva.
La saliva ens permet humitejar, lubricar i estovar els aliments, per fer-ne més fàcil la masticació i la deglució.
La saliva conté enzims que inicien la digestió.
El pàncrees és una glàndula allargada que es troba darrere de l’estómac, i parcialment dins de la corba del duodè.
Es diu que és una glàndula mixta, perquè segrega hormones (component endocrí), i suc pancreàtic (component exocrí).
El suc pancreàtic es buida en el duodè.
La missió del fetge és fonamentalment metabòlica.
Òrgan de mida gran localitzat a la part superior dreta de la cavitat abdominal. És com una fàbrica de processament químic que fa moltes funcions: processa els nutrients absorbits, emmagatzema glucogen, ferro i algunes vitamines, elimina les toxines i els productes de rebuig de la sang per convertir-los en substàncies menys perjudicials: produeix la bilis i exerceix un paper important en la digestió dels greixos.
La vesícula biliar és una bossa en forma de pera situada per sota del fetge, on s’emmagatzema la bilis produïda pel fetge.
La bilis és una substància líquida, viscosa, de color verd groguenc, sabor amarg, que s’aboca a l’intestí a través dels conductes biliars. Exerceix una missió essencial en la digestió dels greixos.
Patologies
Què és l’esofagitis?
Autora: Dra. Mª del Carmen Peña Cala
L’esofagitis és una lesió de la mucosa esofàgica que se sol presentar amb dolor i cremor i fins i tot dificultats per empassar. La causa més freqüent és per reflux del contingut gàstric o intestinal que penetra en l’esòfag. Segons l’agent causal, es denomina esofagitis pèptica, biliar o alcalina.
En general, el tractament de casos no complicats inclou disminució de pes, dormir en un llit amb el capçal elevat, antiàcids, suprimir els factors que fan augmentar la pressió abdominal, i evitar el tabac i els medicaments perillosos.
L’esofagitis també pot ser viral, causada pel virus d’herpes simple. I també pot ser una esofagitis per càndida, ja que diverses espècies de càndida són habitants normals de la gola i poden tornar-se patògenes en circumstàncies determinades (diabetis, tractaments amb antibiòtics…) fins a produir esofagitis.
Tumors d'esòfag
Autora: Dra. Mª del Carmen Peña Cala
Entenem per tumor qualsevol embalum anormal d’un òrgan o part de l’organisme.
Als tumors benignes d’esòfag els correspon menys del 10% de tots els tumors esofàgics.
Quan aquests tumors són malignes, el pacient presenta disfàgia progressiva (deglució difícil) i ràpida pèrdua de pes. El dolor toràcic s’origina quan el tumor es difon als teixits perioesofàgics; per tant, quan es descobreix la malaltia, sol estar avançada i el seu pronòstic és dolent. La supervivència de cinc anys és aproximadament d’un 5%, sempre que el tumor s’hagi extirpat i s’hagi dut a terme un tractament amb radioteràpia, quimioteràpia o els dos tractaments. En més d’un 60% dels pacients, només és possible limitar-se a un tractament pal·liatiu.
Hèrnia de Hiatus
Autora: Dra. Mª del Carmen Peña Cala
Entenem per hèrnia la protrusió d’un òrgan o una part d’aquest, o una altra estructura, a través de la paret de la cavitat que el conté normalment.
És quan una part de l’estómac es projecta a través de l’obertura del diafragma per la qual passa l’esòfag.
Això facilita el pas del contingut gàstric cap a l’esòfag fins a provocar a la llarga esofagitis per reflux. La majoria de les vegades, la simptomatologia remet amb antiàcids i procinètics (medicació que serveix per accelerar el trànsit digestiu), però a vegades cal cirurgia per tancar l’hèrnia de hiatus (Nissen).
Cursa amb dolor, acidesa, flatulències i reflux.
Úlcera gàstrica i duodenal
Autora: Dra. Mª del Carmen Peña Cala
Una úlcera consisteix en la lesió d’una superfície cutània o mucosa amb pèrdua de substància, associada generalment a un procés supuratiu.
Què són les úlceres gàstriques i duodenals?
Són úlceres molt freqüents.
L’úlcera pèptica consisteix en la destrucció de la mucosa a la zona de l’estómac, i s’anomena úlcera gàstrica.
L’úlcera duodenal consisteix en la destrucció de la mucosa a la zona del duodè i s’anomena úlcera duodenal.
En el moment en què es produeixen les úlceres, les seves parets queden exposades a l’atac dels sucs digestius, i fins i tot poden arribar a ser perforades.
Hi ha diversos factors que fan augmentar el risc de patir-les: predisposició genètica, consum de tabac, consum excessiu de cafè i alcohol i l’ús regular d’alguns medicaments com l’aspirina i els antiinflamatoris, l’estrès i la tensió nerviosa.
Són úlceres molt freqüents.
Sovint hi ha una pèrdua de sang crònica, i, més seriosament, l’úlcera pot erosionar un vas sanguini gran que pot arribar a causar una forta hemorràgia. En aquest cas, el pacient vomita sang (hematemesi) i té deposicions de color negre intens i consistència enganxosa que s’anomenen melenes, pel fet que la sang ha estat parcialment digerida.
La possible perforació de l’úlcera suposa un seriós i greu perill per l’abocament de potents substàncies químiques i enzims a la cavitat peritoneal.
Càncer d'estómac
Autora: Dra. Mª del Carmen Peña Cala
Entenem per càncer la presència d’un tumor maligne.
Trets fonamentals:
1.- Acabament fatal si no es tracta adequadament.
2.- Infiltració dels teixits adjacents.
3.- Una vegada s’ha eliminat es pot reproduir en el mateix lloc o a distància.
4.- Creixement ràpid amb mitosis atípiques (divisions cel·lulars anòmales).
5.- Incapacitat per reproduir l’estructura del teixit en el qual s’assenta.
6.- Producció de metàstasis en els ganglis limfàtics o en òrgans distants.
El càncer gàstric o d’estómac és un dels més freqüents arreu del món. Els símptomes en les seves primeres fases, que és quan és susceptible de curació, són mínims o nuls, fet pel qual els malalts solen consultar massa tard. No se’n coneixen les causes, encara que se’n culpa la dieta i sembla que aquesta malaltia té un lleuger element genètic.
El seu diagnòstic i presa de biòpsies per fer-ne l’estudi histològic es fa a través d’una fibrogastroscòpia. L’estudi es pot completar per mitjà d’una ecoendoscòpia.
L’exploració física i endoscòpica es completa amb radiologia de tòrax, proves de funcionament hepàtic, i ultrasò abdominal i tomografia axial computada (TAC).
Podem curar-lo?
Actualment l’extirpació quirúrgica del tumor és l’única possibilitat d’aconseguir-ne la curació. La cerca minuciosa de signes de metàstasi a distància evitarà la cirurgia innecessària.
Obstrucció pilòrica
Autora: Dra. Mª del Carmen Peña Cala
A l’estómac, l’única obstrucció significativa es dóna en el pílor (el pílor és l’esfínter que es troba entre l’estómac i el duodè) i pot ser deguda a un desenvolupament excessiu de l’esfínter muscular, com se sol trobar en els bebès (estenosi pilòrica), o també en adults com a conseqüència de cicatrius d’úlceres o neoformacions de la zona.
Cursa amb augment del cos gàstric, distensió, digestió lenta i pesada, fins a fases descompensades en què els aliments ja no passen al duodè i apareixen vòmits.
Obstrucció intestinal
Autora: Dra. Mª del Carmen Peña Cala
L’impediment del pas dels líquids i aliments a través de l’intestí.
Si és total o gairebé completa, el líquid i els aliments s’acumulen darrere de l’obstrucció.
Una característica comuna del quadre és el vòmit, que normalment es dóna de manera violenta i sense cap esforç segons el tipus.
En l’obstrucció alta el vòmit sol contenir aliments rancis agres i presència de bilis verda, i quan l’obstrucció és baixa, s’assembla comunament a la femta.
L’abdomen apareix tens i reflecteix la distensió de l’intestí, a més de ser especialment prominent en l’obstrucció del còlon. No s’evacuen gasos ni femta.
Una vegada que l’intestí està distès, s’atura virtualment l’absorció i les secrecions alliberades a l’intestí no són absorbides. El pacient es pot deshidratar ràpidament.
Si és a l’intestí prim, pot ser deguda a:
1.- Bandes de teixit fibrós anomenades adherències, que comprimeixen l’intestí des de fora. D’això se’n diu obstrucció extrínseca.
2.- O bé al fet que una part de l’intestí pot col·lapsar-se a través d’alguna de les obertures naturals de la paret abdominal i s’obstrueix com a resultat d’això. Aquesta protusió constitueix el que se’n diu hèrnia.
3.- Patologia tumoral. Si és a l’intestí gros o còlon, la causa més comuna de les obstaculitzacions és la deguda a carcinoma, que pot establir-se a qualsevol punt al llarg d’aquest.
Restrenyiment
Autora: Dra. Mª del Carmen Peña Cala
Entenem per restrenyiment el curs lent o dificultós del contingut intestinal amb deposicions poc freqüents i excessivament dures.
És degut al pas lent del contingut intestinal pel còlon, amb la qual cosa s’absorbeix una quantitat excessiva d’aigua, la femta s’endureix i es fa difícil d’expulsar-la. Generalment sol ser símptoma d’una dieta incorrecta, altres vegades pot ser degut a altres patologies pròpies del còlon. Però sempre s’ha de vigilar perquè l’acumulació de la femta exerceix una pressió que pot produir la diltació de les venes i provocar les doloroses i molestes hemorroides.
Per tant, si vostè pateix de restrenyiment, consulti el seu metge, que n’estudiarà la causa i sabrà com solucionar-li el problema.
Tumors intestinals
Autora: Dra. Mª del Carmen Peña Cala
Entenem per tumor qualsevol embalum anormal d’un òrgan o part de l’organisme.
D’acord amb la seva histologia, els podem classificar com a benignes o malignes.
L’intestí està format per diverses capes de teixits, i els tumors poden originar-se en qualsevol d’aquestes.
No obstant això, dins dels que són classificats com a benignes els més habituals són els pòlips.
I dins dels malignes el càncer de còlon i recte és dels més freqüents tant en homes com en dones. És molt comú que aquests tumors siguin invasors i molts d’aquests es diagnostiquen primer per les seves complicacions. El tractament del càncer de còlon és bàsicament quirúrgic i, a vegades, complementat amb quimioteràpia i radioteràpia.
Transtorns hepàtics
Autora: Dra. Mª del Carmen Peña Cala
La malaltia més corrent és la inflamació o hepatitis, generalment causada per virus.
Les hepatitis víriques inclouen diversos tipus. Les més freqüents son:
1.- Hepatitis A, propagada a través d’aliments contaminats i relativament poc importants.
2.- Hepatitis B, propagada per contacte amb sang o sèrum infectats o per contacte sexual.
3.- Hepatitis per virus C, que es contagia per via sanguínia.
4.- Hepatitis D, produïda per l’agent Delta, que coinfecta amb el virus de l’hepatitis B.
5.- L’hepatitis E, l’Hepatitis G, altres virus com CMV (citomegalovirus), etc.
Per les complicacions que poden originar.
La complicació més temuda de l’hepatitis viral és l’hepatits fulminant (necrosi hepàtica massiva, que afortunadament és rara). Es presenta sobretot en els casos d’hepatitis B i hepatitis D. Els malalts solen presentar símptomes d’encefalopatia (dany cerebral) i evolucionar fins i tot a coma profund.
També pot evolucionar cap a cirrosi.
Seguir escrupulosament les indicacions i recomanacions del seu metge.
Transtorns del pàncreas
Autora: Dra. Mª del Carmen Peña Cala
Si no es tracta a temps, els efectes poden ser catastròfics, a causa d’una possible despresa de secreció externa de les proteases pancreàtiques per la inflamació, amb la qual cosa se n’inicia l’autodigestió.
Què és l’esofagitis?
Autora: Dra. Mª del Carmen Peña Cala
L’esofagitis és una lesió de la mucosa esofàgica que se sol presentar amb dolor i cremor i fins i tot dificultats per empassar. La causa més freqüent és per reflux del contingut gàstric o intestinal que penetra en l’esòfag. Segons l’agent causal, es denomina esofagitis pèptica, biliar o alcalina.
En general, el tractament de casos no complicats inclou disminució de pes, dormir en un llit amb el capçal elevat, antiàcids, suprimir els factors que fan augmentar la pressió abdominal, i evitar el tabac i els medicaments perillosos.
L’esofagitis també pot ser viral, causada pel virus d’herpes simple. I també pot ser una esofagitis per càndida, ja que diverses espècies de càndida són habitants normals de la gola i poden tornar-se patògenes en circumstàncies determinades (diabetis, tractaments amb antibiòtics…) fins a produir esofagitis.
Tumors d'esòfag
Autora: Dra. Mª del Carmen Peña Cala
Entenem per tumor qualsevol embalum anormal d’un òrgan o part de l’organisme.
Als tumors benignes d’esòfag els correspon menys del 10% de tots els tumors esofàgics.
Quan aquests tumors són malignes, el pacient presenta disfàgia progressiva (deglució difícil) i ràpida pèrdua de pes. El dolor toràcic s’origina quan el tumor es difon als teixits perioesofàgics; per tant, quan es descobreix la malaltia, sol estar avançada i el seu pronòstic és dolent. La supervivència de cinc anys és aproximadament d’un 5%, sempre que el tumor s’hagi extirpat i s’hagi dut a terme un tractament amb radioteràpia, quimioteràpia o els dos tractaments. En més d’un 60% dels pacients, només és possible limitar-se a un tractament pal·liatiu.
Hèrnia de Hiatus
Autora: Dra. Mª del Carmen Peña Cala
Entenem per hèrnia la protrusió d’un òrgan o una part d’aquest, o una altra estructura, a través de la paret de la cavitat que el conté normalment.
És quan una part de l’estómac es projecta a través de l’obertura del diafragma per la qual passa l’esòfag.
Això facilita el pas del contingut gàstric cap a l’esòfag fins a provocar a la llarga esofagitis per reflux. La majoria de les vegades, la simptomatologia remet amb antiàcids i procinètics (medicació que serveix per accelerar el trànsit digestiu), però a vegades cal cirurgia per tancar l’hèrnia de hiatus (Nissen).
Cursa amb dolor, acidesa, flatulències i reflux.
Úlcera gàstrica i duodenal
Autora: Dra. Mª del Carmen Peña Cala
Una úlcera consisteix en la lesió d’una superfície cutània o mucosa amb pèrdua de substància, associada generalment a un procés supuratiu.
Què són les úlceres gàstriques i duodenals?
Són úlceres molt freqüents.
L’úlcera pèptica consisteix en la destrucció de la mucosa a la zona de l’estómac, i s’anomena úlcera gàstrica.
L’úlcera duodenal consisteix en la destrucció de la mucosa a la zona del duodè i s’anomena úlcera duodenal.
En el moment en què es produeixen les úlceres, les seves parets queden exposades a l’atac dels sucs digestius, i fins i tot poden arribar a ser perforades.
Hi ha diversos factors que fan augmentar el risc de patir-les: predisposició genètica, consum de tabac, consum excessiu de cafè i alcohol i l’ús regular d’alguns medicaments com l’aspirina i els antiinflamatoris, l’estrès i la tensió nerviosa.
Són úlceres molt freqüents.
Sovint hi ha una pèrdua de sang crònica, i, més seriosament, l’úlcera pot erosionar un vas sanguini gran que pot arribar a causar una forta hemorràgia. En aquest cas, el pacient vomita sang (hematemesi) i té deposicions de color negre intens i consistència enganxosa que s’anomenen melenes, pel fet que la sang ha estat parcialment digerida.
La possible perforació de l’úlcera suposa un seriós i greu perill per l’abocament de potents substàncies químiques i enzims a la cavitat peritoneal.
Càncer d'estómac
Autora: Dra. Mª del Carmen Peña Cala
Entenem per càncer la presència d’un tumor maligne.
Trets fonamentals:
1.- Acabament fatal si no es tracta adequadament.
2.- Infiltració dels teixits adjacents.
3.- Una vegada s’ha eliminat es pot reproduir en el mateix lloc o a distància.
4.- Creixement ràpid amb mitosis atípiques (divisions cel·lulars anòmales).
5.- Incapacitat per reproduir l’estructura del teixit en el qual s’assenta.
6.- Producció de metàstasis en els ganglis limfàtics o en òrgans distants.
El càncer gàstric o d’estómac és un dels més freqüents arreu del món. Els símptomes en les seves primeres fases, que és quan és susceptible de curació, són mínims o nuls, fet pel qual els malalts solen consultar massa tard. No se’n coneixen les causes, encara que se’n culpa la dieta i sembla que aquesta malaltia té un lleuger element genètic.
El seu diagnòstic i presa de biòpsies per fer-ne l’estudi histològic es fa a través d’una fibrogastroscòpia. L’estudi es pot completar per mitjà d’una ecoendoscòpia.
L’exploració física i endoscòpica es completa amb radiologia de tòrax, proves de funcionament hepàtic, i ultrasò abdominal i tomografia axial computada (TAC).
Podem curar-lo?
Actualment l’extirpació quirúrgica del tumor és l’única possibilitat d’aconseguir-ne la curació. La cerca minuciosa de signes de metàstasi a distància evitarà la cirurgia innecessària.
Obstrucció pilòrica
Autora: Dra. Mª del Carmen Peña Cala
A l’estómac, l’única obstrucció significativa es dóna en el pílor (el pílor és l’esfínter que es troba entre l’estómac i el duodè) i pot ser deguda a un desenvolupament excessiu de l’esfínter muscular, com se sol trobar en els bebès (estenosi pilòrica), o també en adults com a conseqüència de cicatrius d’úlceres o neoformacions de la zona.
Cursa amb augment del cos gàstric, distensió, digestió lenta i pesada, fins a fases descompensades en què els aliments ja no passen al duodè i apareixen vòmits.
Obstrucció intestinal
Autora: Dra. Mª del Carmen Peña Cala
L’impediment del pas dels líquids i aliments a través de l’intestí.
Si és total o gairebé completa, el líquid i els aliments s’acumulen darrere de l’obstrucció.
Una característica comuna del quadre és el vòmit, que normalment es dóna de manera violenta i sense cap esforç segons el tipus.
En l’obstrucció alta el vòmit sol contenir aliments rancis agres i presència de bilis verda, i quan l’obstrucció és baixa, s’assembla comunament a la femta.
L’abdomen apareix tens i reflecteix la distensió de l’intestí, a més de ser especialment prominent en l’obstrucció del còlon. No s’evacuen gasos ni femta.
Una vegada que l’intestí està distès, s’atura virtualment l’absorció i les secrecions alliberades a l’intestí no són absorbides. El pacient es pot deshidratar ràpidament.
Si és a l’intestí prim, pot ser deguda a:
1.- Bandes de teixit fibrós anomenades adherències, que comprimeixen l’intestí des de fora. D’això se’n diu obstrucció extrínseca.
2.- O bé al fet que una part de l’intestí pot col·lapsar-se a través d’alguna de les obertures naturals de la paret abdominal i s’obstrueix com a resultat d’això. Aquesta protusió constitueix el que se’n diu hèrnia.
3.- Patologia tumoral. Si és a l’intestí gros o còlon, la causa més comuna de les obstaculitzacions és la deguda a carcinoma, que pot establir-se a qualsevol punt al llarg d’aquest.
Tumors intestinals
Autora: Dra. Mª del Carmen Peña Cala
Entenem per tumor qualsevol embalum anormal d’un òrgan o part de l’organisme.
D’acord amb la seva histologia, els podem classificar com a benignes o malignes.
L’intestí està format per diverses capes de teixits, i els tumors poden originar-se en qualsevol d’aquestes.
No obstant això, dins dels que són classificats com a benignes els més habituals són els pòlips.
I dins dels malignes el càncer de còlon i recte és dels més freqüents tant en homes com en dones. És molt comú que aquests tumors siguin invasors i molts d’aquests es diagnostiquen primer per les seves complicacions. El tractament del càncer de còlon és bàsicament quirúrgic i, a vegades, complementat amb quimioteràpia i radioteràpia.
Restrenyiment
Autora: Dra. Mª del Carmen Peña Cala
Entenem per restrenyiment el curs lent o dificultós del contingut intestinal amb deposicions poc freqüents i excessivament dures.
És degut al pas lent del contingut intestinal pel còlon, amb la qual cosa s’absorbeix una quantitat excessiva d’aigua, la femta s’endureix i es fa difícil d’expulsar-la. Generalment sol ser símptoma d’una dieta incorrecta, altres vegades pot ser degut a altres patologies pròpies del còlon. Però sempre s’ha de vigilar perquè l’acumulació de la femta exerceix una pressió que pot produir la diltació de les venes i provocar les doloroses i molestes hemorroides.
Per tant, si vostè pateix de restrenyiment, consulti el seu metge, que n’estudiarà la causa i sabrà com solucionar-li el problema.
Transtorns hepàtics
Autora: Dra. Mª del Carmen Peña Cala
La malaltia més corrent és la inflamació o hepatitis, generalment causada per virus.
Les hepatitis víriques inclouen diversos tipus. Les més freqüents son:
1.- Hepatitis A, propagada a través d’aliments contaminats i relativament poc importants.
2.- Hepatitis B, propagada per contacte amb sang o sèrum infectats o per contacte sexual.
3.- Hepatitis per virus C, que es contagia per via sanguínia.
4.- Hepatitis D, produïda per l’agent Delta, que coinfecta amb el virus de l’hepatitis B.
5.- L’hepatitis E, l’Hepatitis G, altres virus com CMV (citomegalovirus), etc.
Per les complicacions que poden originar.
La complicació més temuda de l’hepatitis viral és l’hepatits fulminant (necrosi hepàtica massiva, que afortunadament és rara). Es presenta sobretot en els casos d’hepatitis B i hepatitis D. Els malalts solen presentar símptomes d’encefalopatia (dany cerebral) i evolucionar fins i tot a coma profund.
També pot evolucionar cap a cirrosi.
Seguir escrupulosament les indicacions i recomanacions del seu metge.
Transtorns del pàncreas
Autora: Dra. Mª del Carmen Peña Cala
Si no es tracta a temps, els efectes poden ser catastròfics, a causa d’una possible despresa de secreció externa de les proteases pancreàtiques per la inflamació, amb la qual cosa se n’inicia l’autodigestió.
Preguntes Freqüents
Diarrea
Es considera diarrea l’increment evident de la freqüència habitual de deposicions o un canvi a consistència líquida.
1.- Diarrea aguda: quan la durada és menor de 3 setmanes en nens i adults i de 4 setmanes en lactants.
2.- Diarrea crònica: quan la persistència de la diarrea és superior a 3 setmanes en nens i adults i a 4 setmanes en lactants. El curs pot ser constant o intermitent.
La diarrea aguda té l’origen gairebé sempre en un procés infecciós o, després de la presa d’antibiòtics, sol anar acompanyada d’altres símptomes com ara:
1.- vòmits
2.- febre
3.- mal de cap
4.- pèrdua de gana
5.- dolors musculars
6.- dolor abdominal de tipus còlic
7.- malestar general
La diarrea crònica és més difícil de diagnosticar perquè les causes poden ser molt variades:
1.- La síndrome de l’intestí irritable és la causa més freqüent de diarrea crònica. Sol presentar-se de manera intermitent i el seu diagnòstic és d’exclusió i, per tant, s’han de descartar altres causes de diarrea.
2.- La intolerància a la lactosa és també molt freqüent. Es calcula que en el nostre medi entre el 10% i el 15% de la població té intolerància parcial a la lactosa.
3.- També les infeccions intestinals poden ser causa de diarrea crònica, especialment les degudes a paràsits.
4.- La malaltia inflamatòria intestinal s’acompanya sovint de diarrea, habitualment va acompanyada de sang a la femta.
5.- Les malalties que produeixen mala absorció de nutrients també s’acompanyen de diarrea crònica, com en els pacients que tenen una malaltia celíaca.
6.- El càncer de còlon, en determinats pacients, pot acompanyar-se de diarrea crònica.
7.- La colitis microscòpica és una malaltia del còlon en la qual, malgrat que l’aspecte en l’endoscòpia és normal, les biòpsies detecten una important inflamació que produeix diarrea crònica.
8.- Altres causes menys freqüents són les diarrees que acompanyen altres malalties endocrines, les degudes a fàrmacs o a additius alimentaris, o les produïdes per isquèmia intestinal.
El diagnòstic de la diarrea es farà amb l’ajut d’anàlisis de sang, de femta i, en alguns pacients, després de fer una colonoscòpia per prendre biòpsies. Lògicament, segons el diagnòstic que s’estableixi el tractament serà diferent.
La majoria de les diarrees agudes són autolimitades (es curen soles), per la qual cosa només es recomana de fer estudis diagnòstics en cas de febre elevada, afecció de l’estat general, tenesme (desig continu i ineficaç de defecar), diarrea amb sang, deshidratació o evolució de més d’1 setmana malgrat el tractament simptomàtic. A vegades, fins i tot caldrà l’ingrés hospitalari en casos de deshidratació greu, vòmits incoercibles, edat avançada, malaltia subjacent greu o molta afecció de l’estat general.
El tractament consistirà sobretot en una dieta astringent, sense lactis, i en algun pacient pot ser necessari administrar-li antibiòtics per controlar-li la malaltia.
Dolor abdominal agut
Les causes més freqüents són:
• Apendicitis
• Còlic biliar
• Pancreatitis aguda
• Úlcera gàstrica o duodenal (amb penetració o perforació)
• Isquèmia intestinal (manca de reg sanguini de l’intestí)
• Diverticulitis (inflamació dels diverticles del còlon)
• Espasmes digestius
A vegades el dolor en l’abdomen no és produït per causes de l’aparell digestiu sinó de l’aparell genital femení:
• Ruptura d’un quist d’ovari
• Embaràs extrauterí
O del ronyó:
• Còlic nefrític
O fins i tot del cor o el pulmó:
• Infart agut de miocardi
• Pneumònia
Les proves que cal fer per conèixer el diagnòstic depenen de què se sospita:
· Análisi de sang
· Ecografía
· Endoscòpia
· Escàner…
Sempre que es presenti un dolor abdominal agut, especialment si és intens, s’haurà de consultar el metge.
Dolor abdominal crònic
Les causes més freqüents són:
· Úlcera gàstrica o duodenal
· Pancreatitis crònica
· Isquèmia intestinal crònica (manca de reg sanguini crònic)
· Tumors de dins o fora de l’aparell digestiu
· Causes no orgàniques: dolor sense que hi hagi cap lesió evident
Les proves necessàries per fer el diagnòstic dependran del tipus, durada i intensitat del dolor.
Quan un pacient pateix un dolor abdominal crònic és aconsellable que vagi al metge: si hi ha cap lesió és millor fer un diagnòstic tan aviat com es pugui, i si no n’hi ha serà un motiu de tranquil·litat. En qualsevol cas, s’haurà de buscar un tractament per alleujar les molèsties.
Gassos digestius
1.- Inflor (o distensió) de l’abdomen.
2.- Eructes excessius.
3.- Ventositats excessives.
Hem de recordar que tant l’eructe com la ventositat són processos normals; això sí, quan es produeixen en quantitat “normal” i en el lloc adequat.
1.- El gas digestiu prové, d’una banda, del gas que ingerim amb el menjar i amb les begudes. Hi ha aliments que són especialment flatulents: les mongetes blanques, els cigrons, les cols, les cols de cabdell, etc. D’altra banda, moltes begudes contenen gas: refrescos, cava, cervesa, aigües minerals, etc.
2.- També hi ha una part del gas intestinal que es produeix en el mateix tub digestiu, durant la reacció dels àcids de l’estómac amb altres substàncies.
3.- A més, en determinades malalties l’intestí és incapaç d’absorbir alguns sucres i es produeix una quantitat rellevant de gas que prové del mateix intestí. Aquest seria el cas de pacients amb malaltia celíaca o amb deficiència per absorbir la lactosa (productes lactis) o amb mala absorció de sucres.
4.- No obstant això, la causa més freqüent d’acumulació de gas intestinal és la deglució excessiva d’aire: l’aerofàgia, que vol dir ‘empassar aire’. Naturalment, aquesta deglució d’aire es produeix de manera inadvertida. Tothom s’empassa una mica d’aire quan respira, parla, menja. Així doncs, ens empassem molt més aire quan estem nerviosos, quan masteguem malament o quan respirem per la boca. Fumar, mastegar xiclet o menjar llaminadures fa augmentar molt la quantitat d’aire acumulada.
El gas no només s’expulsa “per dalt” (eructes) i “per baix” (ventositats), també s’absorbeix (i en gran quantitat) al llarg del tub digestiu, i passa a la sang, que el transporta als pulmons i s’elimina amb la respiració. A vegades el gas pot quedar retingut i provocar inflor, perquè els moviments intestinals són massa lents. Això passaria en alguns casos d’estrenyiment.
Incontinència
És la pèrdua repetida del control voluntari de la continència anal.
Entre un 3% i un 7% de la població pateix d’incontinència, encara que la majoria no van al metge per vergonya o per desconeixement de les tècniques actuals.
És més freqüent en:
1.- dones.
2.- més grans de 65 anys.
3.- persones amb dificultats en la mobilitat.
Alteracions o pèrdua de força dels músculs o esfínters de l’anus:
1.- Després d’intervencions anorectals (fissures, fístules, hemorroides).
2.- Parts múltiples o difícils.
3.- Traumatismes.
4.- Estirament dels nervis pèlvics (estrenyiment).
Disminució de la sensibilitat rectal:
1.- Demències, edat avançada.
2.- Lesions medul·lars.
3.- Accidents cerebrovasculars.
4.- Esclerosi múltiple.
Disminució de la capacitat rectal:
1.- Proctitis infeccioses (inflamació del recte).
2.- Proctitis actíniques (després de radioteràpia).
3.- Malaltia inflamatòria intestinal.
4.- Alguns tumors rectals.
1.- Història clínica detallada del pacient.
2.- Exploració física que inclou un tacte rectal.
3.- Suport psicològic.
4.- Ecografia endoanal per avaluar si hi ha lesió en els esfínters.
5.- Manometria anorectal per valorar la funció anorectal.
Segons el tipus i la gravetat de la incontinència hi ha diverses possibilitats que poden aplicar-se de manera conjunta o aïllada.
1.- Dieta: aportació de fibra i agents formadors de massa.
2.- Fàrmacs: Loperamida.
3.- Bioretroalimentació anorectal.
4.- Cirurgia reparadora o bé protèsica.
És una tècnica no gens molesta per al pacient que es fa a través d’un ordinador, per mitjà del qual s’aprenen a fer una sèrie d’exercicis per millorar la força dels esfínters anals. Posteriorment es practiquen en el domicili.
Sang en les femtes
La major part de vegades el pacient observarà sang de color vermell, que pot aparèixer després de la deposició, esquitxant-ne la femta, o en el moment de netejar-se amb el paper higiènic. Aquesta mena de sagnat és característic de la patologia anal, com passa amb les hemorroides o amb la fissura anal. El diagnòstic ha de ser confirmat per mitjà d’una exploració anal curosa que, lògicament, inclourà tacte rectal i una rectoscòpia. En cas de no arribar al diagnòstic, es considerarà la possibilitat d’un sagnat originat en trams més alts del còlon.
Amb menor freqüència, el pacient pot presentar deposicions amb sang barrejada entre la femta, la qual cosa ens obliga a explorar trams superiors del còlon, i per tant, a més de l’exploració anal, es farà una colonoscòpia. Amb aquesta tècnica, podrem observar altres lesions, com ara pòlips de còlon, càncer de còlon o lesions vasculars o malaltia inflamatòria intestinal (com la colitis ulcerosa), que poden originar un sagnat d’aquest tipus.
Hi ha la possibilitat que el pacient observi deposicions molt negres, enganxoses, d’aspecte enquitranat, que són característiques d’un sagnat més alt, habitualment originat a l’estómac, la qual cosa ens portarà a realitzar una gastroscòpia, per descartar una úlcera sagnant, com ara una úlcera gàstrica.
L’aspecte de la femta ens orientarà de les causes del sagnat. Tot i això, no s’ha d’oblidar que un pacient amb hemorroides també pot tenir un pòlip o un càncer de còlon. Per aquest motiu, i especialment en pacients de més de 50 anys o amb antecedents personals o familiars de pòlips o càncer de còlon, és aconsellable valorar l’estat del còlon per mitjà d’una endoscòpia. En gent més jove i sense antecedents de risc, la simple exploració anal pot ser diagnòstica, encara que si el sagnat persisteix, convé també realitzar una colonoscòpia.
Tenint en compte el que s’ha dit abans, és aconsellable que davant l’observació repetitiva de sang a la femta, es consulti el metge.
