Entrevista a Joan Martí Ragué
Data naixement: 21-09-1943
DNI: 37592912 X
Adreça: Gran Via dels Corts Catalans, 616, 4
08007 Barcelona
Telèfon: 933.012.357
Doctorat en Medicina i Cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona 1975
Especialista en Cirurgia General 1968
Especialista en Traumatologia i Ortopèdia 1969
Especialista en Medicina del Treball 1970
Especialista en Cirurgia Digestiva 1979
Cap de Secció de la Unitat de Coloproctologia de l’Hospital de Bellvitge 1977- 2008
Professor associat de la Universitat de Barcelona 1990-2008
Cap de la Unitat de Cirurgia General de l’Institut Dr. Martí Ragué 1994-2008
Cap de la Unitat de Cirurgia General de l’Institut J. Martí Ragué – A. Sáenz. 2009.
Professor associat de 12 cursos de pregrau
Tutor acreditat de 31 cursos de postgrau
Professor docent de 24 cursos de formació continuada
Director de 4 tesis doctorals
Publicació de 55 articles originals nacionals
Publicació d’1 review internacional
Publicació de 51 articles originals internacionals
Publicació internacional d’1 llibre
Publicació nacional de 3 llibres
Publicació de 30 capítols de llibres nacionals
Publicació i edició de diversos llibres sobre ostomies
Editor de 4 llibres nacionals
Investigador principal en 2 assajos clínics
Investigador col•laborador en 19 assaigs clínics
100 comunicacions nacionals
60 comunicacions internacionals
152 ponències nacionals
75 ponències internacionals
Moderador de múltiples taules rodones nacionals i internacionals
Transplantation Proceeding
Gastrum
Gut
Internacional Journal Colorrectal Disease
American Institut of Cancer Reserch
American Journal of Gastroenterology
Journal of the National Cancer Institut
American Journal of Surgery
British Journal of Surgery
Colorectal Diseases
Diseases of Colon and Rectum
Journal of the American College of Surgery
Cirurgia espanyola
Revista de malalties digestives
President de l’Associació Espanyola de Coloproctologia el 1990
Vocal de la Societat Espanyola de Patologia Digestiva
Membre de la Societat Espanyola de Cirurgians
Membre de la Societat Espanyola de Patologia Digestiva
President del European Council for Coloproctology 1995-1997
Membre del European Council for Coloproctology
Membre de la European Society of Coloproctology
Membre de la Societat Espanyola de Coloproctología
Membre de l’American College of Surgeons
Organitzador de la Reunió Nacional de Coloproctologia 1990.
Organitzador del Conference of the European Council for Coloproctology 1995
Organitzador de l’Annual Meeting of the European Society of Coloproctology 2003
Coordinador de diversos cursos sobre ostomies
Premi Virgili de la Societat Catalana de Cirurgia 2008
Com va prendre la decisió de dedicar-se a la cirurgia colorectal?
La problemàtica de la cirurgia general i traumatologia als anys 60 i 70 era l’elevada morbimortalitat, ja que tots els cirurgians operàvem de tot. Als anys 72-73 el Dr. Sitges Creus, cap de Departament de Cirurgia de l’Hospital Prínceps d’Espanya, Bellvitge, crea tres unitats funcionals: una de cirurgia del fetge i pàncrees, una altra de cirurgia esofagogàstrica i una tercera de coloproctologia, amb la intenció de reduir la morbimortalitat. D’altra banda, va permetre fer una formació continuada per aprofundir més en cada àrea, així com en la formació de nous cirurgians.
El càncer colorectal està augmentant al nostre país. Per què?
És difícil de contestar, ja que no existeix una única causa, sinó que és multifactorial: tipus d’alimentació, medi ambient, estrès, la genètica… El que sí que és cert és l’augment progressiu i que el seu diagnòstic segueix sent tardà.
Un dels problemes que hi ha en aquest camp de la medicina és el retard diagnòstic. Quin creu que ha de ser el primer símptoma que hauria de fer consultar l’especialista?
Potser no respondré exactament la pregunta, però jo crec que abans de consultar per uns símptomes, hi ha una sèrie de mesures per prevenir aquesta situació. Un grup són els pacients i familiars amb malaltia hereditària com la poliposi colònica familiar, la síndrome de Lynch, el càncer colorectal hereditari no poliploide… Els tests de detecció precoç, com el test de sang oculta en femta a partir dels 50 anys, la pràctica de colonoscòpia als familiars de malalts afectes de càncer colorectal, la detecció de familiars susceptibles de patir càncer hereditari mitjançant les consultes de consell genètic…
Quant al primer símptoma, que sol ser el sagnat o el canvi del ritme deposicional, solen ser símptomes tardans en un càncer establert.
Creu que ha millorat l’interval entre el suposat primer símptoma i el tractament? I la disminució d’aquest interval, fa millorar el pronòstic?
Contestant la primera pregunta, diria que sí, si el comparem amb el segle passat, però continua existint un interval massa llarg.
A la segona pregunta, és difícil assegurar si millora el pronòstic o no, el que és ben cert és que no l’empitjora, si l’interval és curt, ja que el que és més important, teòricament, és el coneixement de la biologia molecular dels tumors, ja que a igual estadiatge, uns són més agressius que uns altres. Però no hem d’oblidar que tractem amb persones, i el fet que l’interval entre el diagnòstic i el tractament s’allargui suposa no només un impacte físic, sinó també psíquic.
Parlant de tractament, quins són, al seu criteri, els avenços més importants en la cirurgia colorectal?
La creació d’unitats de coloproctologia multidisiplinàries en les quals participen cirurgians, digestòlegs, oncòlegs, radioterapeutes, radiòlegs, anatomopatòlegs, estomaterapeutes i oncopsicòlegs. D’aquests comitès se’n deriven protocols d’actuació i guies clíniques que pretenen donar una visió global de la malaltia i un tractament adequat, tot i que tinguin potser l’inconvenient de no saber-los aplicar a cada cas concret, ja que a vegades són difícils d’interpretar.
Això, però, no ha estat gratuït, ja que ha portat a la pèrdua de la relació metge-malalt, per a mi indispensable en la pràctica diària de la nostra professió.
Altres avenços han estat la varietat de fàrmacs (quimioteràpics, anticossos monoclonals, biològics…) que hi ha al mercat, les noves tècniques de tractament combinat quimioradioteràpia amb cirurgia, principalment en tractament del càncer colorectal avançat, la introducció de l’abordatge laparoscòpic que minimitza l’agressió i que facilita, generalment, una ràpida recuperació.
En termes generals, diria que no s’ha deixat d’avançar i millorar.
La coloproctologia, com a tal, no està reconeguda al nostre país, però cada vegada hi ha més unitats de coloproctologia en els nostres hospitals. Vol dir això que una patologia colorectal té més bon resultat tractada per un cirurgià especialista que per un cirurgià general?
Si afirméssim el contrari, voldria dir que tota la meva preocupació durant tants anys a intentar formar-me i formar altres cirurgians en aquest camp hauria estat un absurd; per tant, la resposta és que SÍ. Els resultats són millors si els malalts són tractats per especialistes.
Així i tot, crec que se n’ha fet un abús, d’aquesta especialització, ja que en determinats hospitals generals no haurien d’existir unitats d’especialització d’una sola persona; i haurien de ser capaços de decidir quina patologia colorectal poden assumir i quina s’ha de derivar als hospitals de referència, on s’ha demostrat que el volum de patologia fa millorar la mobimortalitat.
Algun tractament requereix la construcció d’una colostomia (anus contra natura). Amb els dispositius actuals, creu que el pacient pot fer vida normal? Què els diu als pacients que vostè tracta quan ha d’aplicar-los aquest procediment?
Crec que els dispositius actuals funcionen adequadament perquè el pacient pugui fer una vida normal. El problema actualment se centra en altres factors com ara: la informació preparatòria que la infermeria especialista i el cirurgià donen al malalt, explicant què és un estoma, en què consisteix la tècnica quirúrgica que li aplicaran, el control postoperatori que seguirà i en les possibles complicacions que el malalt es pot trobar, tant a curt com a llarg termini; la implicació de la família i amics i molts d’altres factors que res tenen a veure amb els dispositius.
En funció del pacient, de la família, de la patologia colorectal que es tracta, la informació a donar és diferent. Crec que és molt important deixar una porta oberta i aconseguir una bona empatia (feeling) amb el pacient, per tal de poder suavitzar les coses i que siguin assumides més fàcilment.
